L'educació en els mitjans de comunicació ja
forma part dels currículums d'ensenyament de molts països arreu del món (com
Suècia, Finlàndia o Dinamarca a Europa o Canadà i EUA a Nord-amèrica) i la Unió Europea ha recomanat a tots els seus membres incloure-la als
seus currículums. A Catalunya encara no s'hi ha inclòs, tot i que hi ha
diferents col·lectius com la
Xarxa
d'Educació en Comunicació,
Aula Mèdia
o el
CAC (Consell de l’Audiovisual de
Catalunya) que ho demanen des de fa temps. També a la resta de l'Estat hi ha
col·lectius que treballen per l'educació en comunicació. L'educació en
comunicació inclou l'anàlisi crítica de la publicitat, els informatius, les telesèries,
el cinema, els videojocs, etc. Un exemple d’anàlisi mediàtic en el nostre àmbit
pot ser
el test de
Bechdel sobre el masclisme en les pel·lícules. L’educació social seria una
dimensió important d’aquesta visió
pedagògica dels mitjans.
Però la qüestió que plantegem en aquest Dia
Internacional no és ben bé aquesta sinó la de com els mitjans de comunicació
tracten l’educació social i la professió
en concret vint anys després dels primers estudiants universitaris. Si féssim una recerca de
paraules clau “educadors socials” o “educadores socials” i desglossant els
titulars i les programacions dels mitjans que diríem clàssics (TV, ràdio i
premsa) tindríem una aproximació
d’aquest interrogant. La veritat és que mirat de forma superficial les sensacions
són que se n'hi parla poc i a sovint amb connotacions
negatives amb la paradoxa que la creixent professionalització de l'educació social implica estar en primera línia a l'esfera pública al realitzar un servei públic demanat i contrastat per la societat (Caride, 2002) [i]
Afortunadament aquesta realitat ha canviat amb el creixement tecnològic; Internet, els telèfons mòbils,
xarxes socials i altres tecnologies digitals han canviat el nostre món de moltes
maneres. La disponibilitat de comunicació en temps real ha presentat esperances
de difusió de la professió de manera més eficient. Aquestes interaccions
digitals des de la creació de la Web (1990) per Tim Berners-Lee han revolucionat els mitjans de comunicació (Jarvis, 2000)[ii] a través de diaris digitals com el
social.cat,
els nombrosos comptes a twitter (l’any passat l’etiqueta #edusoday va arribar a ser
trending topic), facebook, google plus i blogs especialitzats en Educació
Social, com és el cas de
Educador@s
de Girona,
educablog,
elauvo,
edusoesfera, #edusotv,
Educació transformadora,
Educador social en
Alaska,
Mirada social i
Educació Social des dels inicis, per dir-ne alguns, configuren una realitat
comunicativa emergent revolucionària. En aquest escenari cal destacar la importància de la publicació
digital
RES (
Revista de Educación Social) i el
portal
Eduso en donar a conèixer les experiències professionals. El veritable
reconeixement social serà quan hi hagi moltes més publicacions sobre la
professió en catàlegs de referència documental com
Dialnet,
Libray of Congress,
redinet o la base de dades internacional sobre
educació
ERIC ja sigui en forma d’articles en revistes de prestigi com
Bordón i
Pedagogía Social-Revista interuniversitaria o
de llibres en editorials ben valorades[iii], com per exemple Graó, Paidós, Alianza, Pirámide, La Muralla o Narcea; comença a haver-n'hi però s’ha de fer un esforç si pot ser
acompanyat de la mà de les universitats i d’investigadors (p.e. de la
Societat Iberoamericana de Pedagogia Social que per cert fa un recull dels millors llibres a
Pinterest).
Un pas endavant per
a la professió seria unificar el nom internacionalment, com ho tenen la majoria
de professions, per exemple arquitectes, metges i metgesses, infermers i infermeres o els
psicòlegs i psicòlogues, com això sembla impossible ja que la realitat és la que és, es
tractaria d’establir un llistat de paraules clau vàlides per a la professió sota
el paraigües professional de l’educació social (per exemple: psicoeducador,
pedagog social, educador d’adults, educador especialitzat, educador
professional, educador social, o en el món anglosaxó treballadors socials
amb funcions educatives). Així ens trobem que a l’ERIC sols estan les paraules clau
Adult Educators i
school social workers, relacionades en la nostra professió, però no hi és la paraula
social educator que s’usa a Austràlia i que seria una traducció
exacta de la que nosaltres usem per a aquests professionals. Finalment en el tema
de les tasques s’ha de fer menció especial a la seva difusió per part de la xarxa de
col·legis professionals i també vull destacar la pel·lícula
Fuerte Apache (2007) dirigida per Mateu Adrover que reflecteix molt bé els rols professionals en centres de protecció i les circumstàncies d'aquests infants.
[i]Caride Gómez, J.A. (2002). Construir la profesión: La educación Social como proyecto ético y tarea cívica . Revista Pedagogía Social, nº 9 Segunda época, pp, 91-125
[ii] Jarvis, J. (2000). El fin de los medios de comunicación de masas. Barcelona: Ed. Gestión
[iii]Giménez-Toledo, E. y Tejada-Artigas, C. M. (2015). Proceso de publicación, calidad y prestigio de las editoriales científicas en Educación. Educación XX1, 18(1), 17-44 doi: 10.594/educXX1.18.1.12310
