Com a preàmbul, a
conseqüència dels fets succeïts ahir a Catalunya, sobre el referèndum, i com a ciutadà català,
vull manifestar que estic trist i preocupat pels episodis de violència reflectits
per la premsa internacional. Demano que s’escolti la Taula
per la Democràcia, iniciativa que agrupa a unes quaranta entitats i
organitzacions de la societat catalana, a la que estem adherits com a CEESC i
faig èmfasi al diàleg polític, els Drets Humans, i les solucions pacífiques. I
dit això, vaig ara a celebrar el nostre Dia Internacional de l’Educació Social
i a exposar els que considero que són els nostres principals reptes com a col·lectiu
professional.
Hi ha una gran
diversitat de perfils d'educadors i educadores socials a tot el món, de manera que el
principal desafiament per afrontar el repte de la globalització en clau d’educació
social és la construcció de la identitat de tots aquests activistes,
professionals, voluntaris i investigadors, que en diferents denominacions
treballen, amb objectius semblants, per l'educació
social. D’altra banda, ens manca una
regulació de l’Educació Social com a professió ben definida, com ha defensat el
Consejo General de Educadoras y
Educadores Sociales (CGCEES).
Per tant, cap resposta
pot ser plenament satisfactòria si no es té en compte aquesta diversitat que ens
caracteritza com agents d’acompanyament educatiu i de promoure el benestar
social i cultural. La declaració de Barcelona, del III Congres d’Educació
Social estatal (2001), va fer una declaració no massa divulgada (Vilar, 2011)[1],
en què allò important és el progrés de la Humanitat per a la professió, perquè
dibuixa un perfil professional de caire reflexiu, crític i autocrític,
capacitat per a la creació de coneixement en un món incert i perquè identifica
el compromís de la professió amb la promoció de les persones. Els educadors socials tenim l’esperit del
Quixot, personatge errant a la recerca d’utopies, però no en el sentit estricte
de la paraula utopia, en realitat, el que ell no suporta és la injustícia, les
desigualtats i vol que canviïn les coses, com va descriure’l un dels principals
impulsors del Fòrum Social Mundial, Ignacio Ramonet, a Porto Alegre[2].
Algunes de les
veus més autoritzades per respondre aquestes qüestions, sobre els reptes
actuals, són l’ Associació Internacional d’Educadors Socials (AIEJI), la Societat Iberoamericana de Pedagogia Social (SIPS) i les
universitats: la primera per ser una
associació d’educadors i educadores; la
segona, perquè reflexiona sobre les pràctiques
des de posicions teòriques; i l’altra,
les universitats, per reflexionar sobre la formació de futurs educadors/es. Un article rellevant en aquestes temàtiques és
el del Sr. Benny Andersen, president de l’AIEJI, “Social
education in a globalized world from an AIEJI point of view”[3], on descriu els principals objectius de
treball per als propers anys (2017-2021)
d’aquesta associació: el treball socioeducatiu en gent gran i persones
amb demència, i l’ètica en el treball socioeducatiu.
Des del meu punt
de vista, alguns dels grans reptes que tenim plantejats com a professionals des de l’Educació Social i
més teòricament des de la Pedagogia Social, són reptes també de tota la
societat:
Defensa i acció
educativa dels més vulnerables, de les
injustícies socials, de la recerca de la pau, i també la lluita per l’equilibri
medioambiental (qüestions com el canvi climàtic no ens són estranyes). La
magnitud d’aquests temes ens fa susceptibles de cercar aliances i discursos
semblants als que nosaltres faríem en
organitzacions com:
ONU
(UNICEF), UNESCO, Consell d’Europa,
Fòrum Social Mundial (FSM), Fundació
Cultura i Pau, Premis Nobel de la Pau, Green Peace, per citar-ne algunes.
Unes fites molt
importants, ja històriques, però que ens faciliten, encara avui, un abordatge
integral dels reptes van ser la Declaració de Drets Humans (ONU, 1948) i la Convenció
sobre els Drets de l’Infant (UNICEF, 1989). Per exemple, a Brasil es va
replantejar la política en infància després de l’any internacional del nen
(1978) i va permetre el treball de forma diferent dels educadors en aquest país.
La Declaració de Drets Humans fa possible el treball amb persones immigrants i
en situacions de crisi bèl·lica de forma molt diferent a si no estiguessin. Un
altre exemple és la Fundació “Provocant la Pau” de les Terres de l’Ebre i el
seu projecte vers els refugiats de Grècia, un espai d’educació, cultura i pau
per als refugiats i la concreció en la creació d’escoles a Grècia per a
refugiats siris (premi Mayor Zaragoza de 2017, d’intervenció internacional)[4].
El propi Benny Andersen ens comenta, a l’article citat, que l'AIEJI va ser
afegida a la llista INGOS (associacions internacionals no governamentals) amb
poder participatiu al Consell d'Europa. Sota la supervisió de la AIEJI es va
presentar a Estrasburg el projecte sobre el treball socioeducatiu amb menors no
acompanyats el gener de 2016.
[“This is not Education”; Vallés, a partir d’un fotograma
de la pel·lícula “The Wall”]
Actualment es
combinen múltiples crisis – bèl·liques, econòmiques, ecològiques, democràtiques,
del propi “Estat del Benestar” en països europeus – ens hauríem de qüestionar,
seriosament, l’actual model educatiu i
de desenvolupament que reprodueix desigualtats
i que hegemònicament opera a escala global i local. Com deia José Luis
Sampedro: “Es asombroso que la Humanidad todavía no sepa vivir en paz,
que palabras como “competitividad” sean las que mandan frente a palabras como “convivencia”.
Construir altres
models de societat basats en la sostenibilitat mediambiental, l’equitat i el
respecte als drets humans requereix un
formidable canvi cultural i educatiu, que generi una ciutadania responsable i
compromesa amb aquests horitzons[5].
Sols veig possible
afrontar els grans reptes de la Humanitat amb la mirada de l’Educació Social,
donant primer prestigi a la professió reforçant les eines associatives
internacionals, i cercar aliances amb reconegudes institucions que ja treballen
en un sentit semblant. La nostra força serà la implantació professional, sense
que això exclogui la implicació personal en els projectes i la cerca de
treballs en xarxa amb voluntaris i des de l’acció també municipal, on es dóna
la convivència (com va dir Marco Marcioni al VII congrés estatal de l’Educació
Social a Sevilla). És en aquesta curta distancia, la personal i la de petita comunitat,
on té més potència i sentit la nostra acció, amb coneixement de tècniques
d’acompanyament, mediació, participació i de psicopedagogia. Les aliances han
de ser per facilitar un “paraigua” per la nostra acció i que aquesta
retroalimenti les grans institucions
líders mundials en la transformació de la societat, en una societat no sols
globalitzada econòmicament, sino també humanísticament, anant a contracorrent
dels grans mitjans de comunicació que
controlen ideològicament allò que s’ensenya (Chomsky, 2012)[6].
Per altra banda aquesta acció que Freire anomena “educació alliberadora” s’ha de concretar en
un determinat indret del món, immers en una realitat que s’ha de conèixer
profundament per fer unes bones praxis.
Resulta potser
tot plegat utòpic, però la utopia és com cercar l’horitzó. A l’abril de 2015, el Sr. Federico Mayor
Zaragoza (ex responsable de la UNESCO), en una conversa informal a Tortosa,
dialogant de diversos temes educatius, em va dir: “potser no el trobaràs mai (l’horitzó) però t’ajuda a navegar”. Es referia a unes paraules del seu apreciat
amic i enyorat Eduardo Galeano: La utopía
está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte
se corre diez pasos más allá. ¿Entonces para que sirve la utopía? Para eso,
sirve para caminar.
[1] Vilar,
J. (2011). La ética en el proceso de construcción de identidad de los educadores
y educadoras sociales. Voces de la
educación social, Segundo Moyano i Jordi Planella (coords.). Barcelona: Ed.
UOC; 367-381
[2] http://www.lavanguardia.com/vida/20050129/51262804030/saramago-ramonet-mayor-zaragoza-y-galeano-conectan-el-espiritu-de-porto-alegre-con-el-del-quijote.html
[3] Article
d’Andersen a la Revista RES, Revista de
Educación Social, núm. 25, de juliol de 2017
[4] http://www.ebredigital.cat/cultura/3526-els-premis-federico-mayor-zaragoza-reconeixen-el-compromis-social-d-entitats-i-centres-educatius
[6] Chomsky,
N. (2012). Chomsky esencial. Planeta.
