RESUMEN TESIS DOCTORAL

ANÁLISIS Y VALORACIÓN DE LAS FUNCIONES DE LOS EDUCADORES SOCIALES EN ESPAÑA
Autor: Josep Vallés Herrero.
Directores: Ramón Pérez Juste y María Senra Varela.
SIPS -. Pedagogía social, Revista interuniversitaria [1139-1723 (2012) 20, 335-338] • Tercera época
http://www.upo.es/revistas/index.php/pedagogia_social/article/view/249/244

“L’Educador/a social neix o es fa?”

Dia Internacional de l’Educació Social (2.10.2014): Carnaval de Blogs del CEESC

Josep Vallés Herrero

L’artista neix o es fa?, l’esportista neix o es fa? És a dir, aquesta pregunta la podríem aplicar a moltes activitats professionals i no ens seria fàcil contestar-la. Per què Picasso i Dalí van ser un grans pintors, per molts uns genis en el seu ofici?, potser perquè van practicar molt amb el dibuix o la pintura, perquè es van formar o perquè tenien un talent innat; i Gaudí ¿va néixer privilegiat o va ser influent la seva formació en geometria als Escolapis de Reus, malgrat suspendre algunes altres assignatures?, o va ser l’observació en els treballs de calderer del seu pare i en la pròpia natura el que el va anar forjant com arquitecte original? El mateix succeeix amb esportistes d’elit que han destacat pel seu talent innat com, per exemple, Di Stéfano, Pelé,  Maradona, Cruyff o Messi, i que per les seves qualitats han sobresortit a companys que entrenaven i rebien una formació semblant.

El talent, sinònim d’aptitud, se sol associar a aptituds intel·lectuals, però no sols així, també a capacitats naturals o adquirides per a certes coses (art, mecànica, etc.). És un home o una dona de talent, per què? Per què tenia un talent especial per a ser educador/a social?

 En el tema del talent, un dels primers filòsofs en tractar-ho fou el teòleg i professor tortosí  Joan Baptista Manyà i Alcoverro, autor de l'enciclopedia Theologumena que encara és consultada en algunes facultats de Teologia d'arreu del món. Voldria treure de la pols algunes reflexions d’aquest professor als seminaris de Tortosa i de Castelló de la Plana que defensà l’ús de la llengua catalana a la diòcesi i trobà l’hostilitat de tres bisbes, que el tingueren a l’ostracisme. Intel·lectual independent, rebutjà un lloc en una candidatura de la Lliga durant la República. Detingut a la Guerra Civil, fou alliberat a causa del seu prestigi entre l’esquerra. Teòleg escolàstic obert, de vegades polèmic, publicà El talent. Estudi psicològic, Vol. I, Barcelona, 1936, de 248 p. No serà completat amb el Vol. II de 350 p. fins dotze anys després, el 1948. Joan Bta. Manyà sosté que les vacil·lacions, les ensopegades i les caigudes representen la corba inevitable que marca sempre la tensió humana amb les seves oscil·lacions i ziga-zagues i clourà la primera part afirmant que el talent radica en l’esforç personal i en l’estudi.  

Autor: Josep Brosa. "Quan la retòrica baixa a la trinxera" (per al projecte SendArt del CEESC)

Aquest fou també el motiu de la conversa que Federico Diego Espuny (autor de Violeta sí, violència no) va tenir amb Stefan Vanistendael a la revista Menores (març de 2003), arran de la traducció a l’espanyol de la seva obra La felicitat és possible – Despertar en nens maltractats la confiança en si mateixos: construir la resiliència. Diego Espuny concreta el tema essencial d'aquesta conversa en l'article De "El talent" de J. Bta. Manya  a la resiliència (revista Fe i Cultura 3; especial 2009).

S. Vanistendael, sociòleg, nascut a Holanda, és el responsable de la divisió de recerca i desenvolupament del BICE (Oficina Internacional Catòlica de la Infància). El seu pare, flamenc d’origen alemany, va néixer en un camp de refugiats al nord d'Anglaterra durant la I Guerra Mundial. Constitueix un dels autors de referència sobre la resiliència, com ho és Boris Cyrulnik (Els aneguets lletjos. La resiliència: una infància infeliç no determina la vida, 2002). Els seus pares, deportats, van morir durant la Segona Guerra Mundial i va ser recollit per una tia a París. Aquestes experiències el van motivar per estudiar psiquiatria. La resiliència comença amb l’encontre amb la persona i, més que amb el professional, amb la persona que verdaderament creu en el nen. No vol dir que aquesta persona accepti qualsevol cosa que el nen faci, sinó que creu sense condicions en el potencial del nen.  De l’època d’entreguerres i postguerra destaquem, entre d’altres, grans educadors i educadores amb talent com Makarenko a les colònies Gorki i Dzerzhinski (antiga URSS), Aichhorn a Ober Hollabrun (Austria), Finder i Tomkiewicz a Vitry (França), Redl i Wineman a la Pionner House de Detroit (USA), Bettelheim a l’Escola ortogènica “Sonia Shankman” annexa a la Universitat de Chicago (USA),  Helen Parkhurst amb el Plan Dalton (USA), Rosa Sensat  amb l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona (Catalunya, Espanya), Josep Pedragosa amb la Casa de Familia i la Granja Escola de Plegamans (Catalunya, Espanya) i Neill a Summerhill (Anglaterra).

El que més importa en el treball de l’educador/a són les competències per treballar la resiliència de les persones amb exclusió o amb risc social, i és cert que hi ha educadors/es amb més facilitat que d’altres en l’exercici professional, però el talent seria la part holística de l’acte educatiu, com l’art d'educar. Octavi Fullat afirma, en els seus escrits sobre Filosofia de l’Educació, que “els educadors són artistes”, llavors continua dient “l’ educació és una obra d’art”. Fent una metàfora de l’educació amb la tauromàquia, mentre els pedagogs són com els “crítics taurins”, que valoren teòricament, els educadors són com els “toreros” que, amb el seu talent innat o gairebé sempre adquirit amb esforç, estan en l’arena on l’acte educatiu s’aborda personalitzadament i de forma concreta, amb art, però no per “matar” la bèstia sinó per desenvolupar el seu potencial com a ser únic i irrepetible a partir del vincle educatiu. Per a Gylles Gendreau (1926-2010) els educadors han de saber (teoria psicopedagògica), saber fer (aptituds i domini de tècniques) i saber estar (actituds i modelatge). Gendreau va escriure Jeunes en difficulté et intervention psychoéducative (2001) i va ser el fundador de la psicoeducació després de la 2ª Guerra Mundial, al Quebec (Canadà), per a joves delinqüents, destacant per la seva tasca docent al centre reeducatiu de Boscoville i per la creació de l’École de Psychoéducation de la Universitat de Montreal al 1972.  Per tant, els coneixements, les aptituds i les actituds són aspectes importants per treballar la resiliència. En la intervenció socioeducativa s’han de conjugar dosis de talent i d’estima, de paciència, d’estudi també i d’acompanyar per apreciar, donar suport, emergir processos, acollir, autoritzar, trobar vincles, trobar-se i també acomiadar-se en els moments oportuns, com ens expliquen Parcerisa, Giné i Forés (2010) en “La Educación Social, una mirada didàctica”.

En tot cas, la professió d’educador/a social requereix d’unes competències professionals i un talent que s’han de valorar a través de la qualitat demostrada en els treballs educatius i d’acompanyament terapèutic envers persones amb dificultats, a través de destreses i l’aplicació d’instruments i tècniques que vagin més enllà d’aspectes teòrics apresos de memòria que puguin demostrar tenir, perquè s’aprèn exercint, com deia Aristòtil (sols s’aprèn el que es fa, deia; i caldria afegir les troballes de Daniel Goleman i altres, amb totes les aportacions sobre la intel·ligència emocional amb les que podem afirmar que sols s’aprèn d’allò que s’estima). Amb talent o sense, l’educador o educadora ha d’estudiar, practicar i esforçar-se per adquirir les destreses professionals i les competències (resolució de conflictes, empatia, coneixements socioeducatius, autocontrol, comunicació, autoestima, treball en equip i ètica professional) que a través d’un acompanyament i un vincle educatiu treballin a partir de la resiliència de les persones amb risc o exclusió social per a millorar-les de forma integral; a més, ha d'implicar-se amb projectes comunitaris que contribueixen als avanços socials, a partir de la defensa dels Drets Humans, de les societats democràtiques i de la resolució de conflictes de forma pacífica i dialogada.